Tu tries

 A classe, Cesc ens va començar a explicar un projecte de tecnologia que faríem i que es deia “tu tries”. El nom ja prometia llibertat absoluta, com si fóssim adults responsables capaços de prendre bones decisions (error). Ens va donar diverses opcions en l'apartat de carpetes d'aprenentatge perquè triéssim la que més ens agradés. Es podia fer en parelles, en grups de tres o només, depenent de com ens sentíssim aquell dia. Al principi jo anava sola per a no complicar-me, a part de que no tènia amb qui anar, en pla independent, fort i autosuficient… fins que vaig pensar “millor no complicar-me la vida” i al final em vaig ajuntar amb Julen. Junts decidim triar el projecte del cotxe hidraulic, perquè ens va semblar original, interessant i, sobretot, perquè en aquell moment ens semblava fàcil. Spoiler importantíssim: no ho era.

Ni des de lluny.Quan comencem, la realitat ens va donar una bufetada bastant elegant. No sabíem molt de bé per on agafar-lo, però així i tot vam dir amb tota la confiança del món que seria fàcil. Clar, perquè nosaltres som així, optimistes fins al punt de fer el ridícul. Comencem a treballar i, com era d'esperar, ens confonem bastant. Quan dic bastant, vull dir moltíssim. Però bé, entre errors, riures i algun moment de “això no té cap sentit”, vam anar avançant a poc a poc.Primer vam fer la base retallant el cartó, intentant que quedés mínimament recte (no sempre ho aconseguíem, però la intenció estava). Després passem als laterals, mesurant, retallant i enganxant amb precisió dubtosa . Tot anava més o menys bé, dins del caos controlat, fins que arribem a la part més crítica: el mecanisme que es desplegava. Aquí és on tot es va començar a torçar. Mesurem mal (sorpresa), vam fer els forats a diferents altures (doble sorpresa) i el resultat final semblava més una obra d'art abstracte que funcional. En aquell moment ens mirem amb cara de “no pot ser que hàgim fet això tan malament”, però sí, ho havíem fet. I no quedava una altra opció que repetir-ho.Així que vam tornar a començar aquella part des de zero, amb més capellà… o almenys amb la intenció de tenir més. Però clar, el temps no és infinit (llàstima), i entre repetir coses, arreglar errors i riure'ns una mica de la situació, no ens va donar temps a acabar-ho tot.Així i tot, s'ha de dir que vam aprendre bastant: a no confiar-nos massa, a mesurar millor (o almenys intentar-ho) i a acceptar que a vegades els projectes no surten com a esperes. I també que treballar en equip pot ser un caos… però almenys és un caos compartit, que sempre s'emporta millor.