1. NOTÍCIA
2. SOM MÉS NOIS O MÉS NOIES?
Aquest és un gràfic que és força antic però es veu que mentre més enrere en el temps més mortalitat infantil havia a causa dels baixos recursos o tecnologies i coneixements que potser la gent d'aquestes èpoques no tenien. Per sort podem veure com al llarg dels anys va baixant
El primer que vam fer a classe quan vam començar a parlar d'aquest treball va ser pensar com seria la ciutat si fos només d'avis, o simplement es precuparen més per ells. I la veritat és que sí que hi hauria un canvi. Crec que els llocs canviarien i tindrien unes instal·lacions diferents per a coses com
Hola, aquesta és l’entrevista que li he fet a la meva gairebé àvia, ja que no és la meva àvia biològica, però li tinc molta estima. Al llarg del text hi aniré afegint alguns curts entremig.
Ella es diu Mari Carmen Alonso i té 80 anys acabats de fer. Va néixer al País Basc i comenta, rient, que allà fa molt més fred que a Tarragona. M’explica que va viure uns anys molt durs a causa de l’ETA i que, per aquest motiu, va decidir venir a viure a Tarragona. Hi va arribar amb 35 anys i amb dos fills: en Juan Francisco, que tenia 5 anys, i en Jonathan, de 3 anys (el meu padrastre).
Ella explica que Tarragona li ha ensenyat a viure i li ha donat moltes coses, de les quals se sent molt agraïda. Diu que ja ha passat més anys de la seva vida a Tarragona que al País Basc. Això no vol dir que no estimi la seva terra natal, però reconeix que Tarragona li ha aportat molt i li ha ensenyat moltes coses.
Després li vaig preguntar quina va ser la seva primera feina. Em va explicar que va començar treballant en una fàbrica de vins, on s’encarregava de carregar ampolles buides per posar-les en una rentadora. Hi va treballar durant uns quants anys.
Més tard, com que vivia en un poblet d’Àlaba, se’n va anar a Biscaia per treballar en una botiga de roba per a nadons com a dependenta, on va estar set anys i escaig.
Quan va arribar a Tarragona, ja li faltaven pocs anys per jubilar-se i volia poder cobrar la seva pensió. Per sort, ho va aconseguir, ja que tenia uns veïns que vivien al pis de sobre i tenien un forn al carrer Real. Durant els últims anys va cotitzar treballant-hi com a dependenta, venent pa a les tardes.
Seguidament li vaig preguntar si recordava la primera vegada que va veure un telèfon o un televisor. Em va explicar que el primer televisor que va tenir el van comprar els seus pares i que era en blanc i negre. Quan van venir a Tarragona, el vagó on portaven totes les seves coses es va espatllar i el televisor es va trencar. Llavors el van portar a arreglar i el contractista els en va deixar un altre perquè els seus fills poguessin veure els dibuixos animats.
Després li vaig preguntar quina havia estat la notícia que més la va impactar. Sincerament, durant l’entrevista no m’agradava gaire fer-li preguntes així, ni parlar de càstigs de la seva infància o temes durs, perquè no volia que recordés coses tristes ni que se sentís malament. Però va fer un sospir i em va parlar de la mort de Miguel Ángel Blanco, assassinat al País Basc. Tenia 26 anys i és la notícia més impactant que recorda.
Aquí deixo un curt de com ho explica.
Després em va explicar que una altra experiència traumàtica va ser la mort del seu pare, que va morir a causa d’un accident laboral. Va dir que va ser molt impactant i que, tot i que han passat més de cinquanta anys, és un record que es manté molt viu, com si ho hagués viscut ahir, perquè ho reviu a la seva ment tal com va passar.
En aquell moment ella estava treballant a Bilbao, quan la va trucar la seva germana petita. Llavors va deixar la feina i va anar corrents a l’hospital. Explica que esperava trobar el seu pare sense una cama o un braç, però amb vida. No obstant això, quan va sortir el metge i li va donar el rellotge i les seves pertinences, ella li va preguntar en quina habitació es trobava. El metge li va respondre que havia arribat ja mort.
En aquell moment no va poder plorar. Va preguntar on era per poder-lo veure i, tot i que al principi li van dir que no podia passar perquè no era família directa, ella va afirmar que era una de les seves filles, i finalment la van deixar entrar. Explica que aquell moment la va marcar molt: volia donar-li un petó i es va trobar amb un cos dur i fred, cosa que la va impressionar profundament.
Finalment, li vaig preguntar si conservava alguna de les coses que el metge li havia retornat del seu pare, però em va explicar que se les va quedar el seu cunyat i que, per tant, ja no en conserva cap.
Després li vaig preguntar com jugaven quan eren petites, i em va explicar que tenia dues germanes i que ella era la germana gran. Una d’elles es deia Maria Jesús i l’altra era la més petita, amb qui sempre s’ha portat molt bé. Tot i això, en aquella època no tenia gaire temps per jugar, perquè sovint li tocava cuidar la germana petita.
Rient, va explicar que es passaven moltes nits discutint i barallant-se fins que arribava el seu pare, els cridava ben fort i, llavors, totes callaven de cop.
Em va començar a explicar que els estudis no se li van donar gaire bé, però que la vida li ha ensenyat molt i que s’ha sabut espavilar tota sola. Deia que quan et trobes sola en un lloc que no coneixes, sense conèixer ningú, no et queda cap altra opció que espavilar-te.
Tot i això, va tenir la sort de conèixer una veïna que es deia Concha, que li va ensenyar els llocs on anar a comprar i la va ajudar molt. Gràcies a ella no es va sentir sola, ja que tenia els fills petits i el seu marit treballava gairebé tot el dia o de nit, i quan tornava a casa havia de descansar. Pràcticament es trobava sola amb els seus fills, així que es va haver d’espavilar molt ràpid.
Finalment, va dir que la resta de la seva vida la recorda amb molta il·lusió i de manera positiva. Ara tenen una vellesa tranquil·la i bona, el seu marit es va jubilar jove i, des d’aleshores, han pogut gaudir de la vida i s’han conformat amb el que tenen.
Fer aquesta entrevista m’ha agradat molt i m’ha ajudat a conèixer millor la vida de la meva gairebé àvia, Mari Carmen. M’ha impressionat tot el que ha viscut: haver de marxar del País Basc per culpa de l’ETA, criar els seus fills en un lloc nou, treballar dur tota la vida i superar moments molt dolorosos, com la mort del seu pare o notícies que la van marcar profundament.
El que més m’ha fet pensar és la seva capacitat d’espavilar-se sola. Tot i dir que els estudis no se li donaven gaire bé, la vida li ha ensenyat molt i ha sabut tirar endavant fins i tot quan es trobava sola, amb fills petits i sense conèixer ningú. Crec que això demostra una gran fortalesa i valentia.
També m’ha agradat veure que, malgrat els moments difícils, guarda records feliços, com el naixement dels seus fills o les últimes festes de Nadal en família. Em sembla molt bonic que, arribada a la seva edat, pugui dir que té molts records, el cap clar i que se sent agraïda per la vida que ha tingut.
En conclusió, aquesta entrevista m’ha fet valorar més les persones grans i entendre que darrere de cada vida hi ha una història plena d’esforç, dolor, aprenentatges i moments feliços. Ha estat una experiència molt especial per a mi i estic molt contenta d’haver-la pogut escoltar i explicar la seva història.
La taxa de fecunditat és un indicador demogràfic molt seriós (encara que el tema no ho sembli tant) que mesura el nombre mitjà de fills que té una dona al llarg de la seva vida fèrtil, és a dir, entre els 15 i els 49 anys. Bàsicament, serveix per saber si una societat està produint futurs ciutadans o si s’està quedant sense recanvis humans. És com mirar si la fàbrica continua oberta o està a punt de tancar per manca de personal.
La taxa de natalitat, en canvi, compta el nombre de nadons que neixen en un any per cada 1.000 habitants, sense preguntar qui els ha tingut ni a quina edat. Aquí entra tothom al sac: joves, grans, avis i fins i tot el veí que només surt a baixar les escombraries. En resum, la fecunditat és molt més precisa, i la natalitat és més general, una mica com comparar una calculadora científica amb fer números al cap mentre camines.
- Creus que hi ha fórmules per calcular-les?
Sí, evidentment hi ha fórmules, perquè si no això seria un caos absolut. Les taxes no es calculen preguntant a la gent pel carrer “quants fills tens pensats tenir?” ni mirant l’horòscop del dia. Es fan servir fórmules matemàtiques i estadístiques, amb dades reals, números seriosos i gent que segurament no dorm gaire.
Aquestes fórmules són molt importants perquè permeten als governs saber què passarà en el futur: si caldran més escoles, més hospitals o més residències per a gent gran. Dit d’una manera clara: gràcies a aquestes fórmules, els polítics poden intentar no anar completament a cegues (encara que a vegades no ho sembli).
- Creus que en tots els països hi ha la mateixa taxa de fecunditat? Comenta el mapa
No, ni de lluny. Pensar que tots els països tenen la mateixa taxa de fecunditat seria com pensar que tothom es lleva amb les mateixes ganes un dilluns al matí. Cada país és un món, amb cultures, economies i maneres de viure molt diferents.
Al mapa es veu claríssim que en molts països d’Àfrica la fecunditat és molt alta, amb famílies nombroses i molts infants. En canvi, a Europa la situació és totalment diferent: la fecunditat és molt baixa i la gent té fills tard o directament no en té. Espanya destaca especialment per estar en mode “ja si això més endavant”, cosa que explica per què cada vegada hi ha menys nens i més gent gran.
I mira, Cesc, que no m'ho invento jo perquè sí: el meu país està entre els països amb menys taxa de fecunditat del món (o almenys això és el que mostra aquesta imatge tan bonica i tan deprimint que he trobat). I sincerament, té tot el sentit del món. Jo que hi he viscut gairebé tota la meva vida puc confirmar que no hi ha molta gent jove per sota dels 17 anys. Vas pel carrer i veus més terrasses plenes de gent gran que patis plens de nens. I si veus un grup d'adolescents plegats, gairebé sembla un esdeveniment especial.
Però ara, COMPARA AIXÒ amb Corea del Sud, perquè aquí ja entrem en una altra dimensió. Saps quina taxa de fecunditat tenen? 0,72 fills per dona. Sí, ho has llegit bé: ni un fill sencer per dona. Aquesta xifra és un mínim històric global i està molt, molt, però molt per sota del famós nivell de reemplaçament poblacional, que és de 2,1 fills per dona. És a dir, no només no creixen, sinó que la població va cap avall més ràpid que la bateria del mòbil.
I per si això no fos prou fort, a la capital, Seül, la situació encara és més extrema: la taxa cau per sota del 0,6. Allà ja no és que la gent tingui pocs fills, és que directament no en té. La prioritat és treballar, estudiar, sobreviure al sistema i arribar a casa prou viu com per repetir-ho l’endemà. Tenir fills, en aquest context, gairebé sembla una missió impossible.
En resum, el cas del meu país ja és preocupant, però Corea del Sud és el nivell final del videojoc de la baixa fecunditat. I tot això demostra que la fecunditat no baixa perquè la gent sigui egoista o no li agradin els nens, sinó perquè la societat actual fa molt difícil combinar vida, feina i família sense acabar exhaust o arruïnat.
I mira aquestes imatges, perquè a classe hem vist que a Espanya la taxa va pujant molt lentament (a pas de tortuga amb son), però en canvi a Corea del Sud la cosa va just al revés. Segons les dades, la població coreana podria reduir-se fins a la meitat d’aquí a l’any 2100. Sí, a LA MEITAT, que no és cap broma ni exageració.
O sigui, imagina’t que ara ja no hi ha gaire gent jove, doncs al 2100 la situació pot ser tan extrema que gairebé semblaran ossos bruns en perill d’extinció. Veure un nadó serà com veure un animal protegit: tothom el mirarà amb cara de sorpresa i respecte.
Això demostra clarament que, mentre a Espanya la fecunditat puja una mica (molt poquet, però alguna cosa és alguna cosa), a Corea del Sud el problema és molt més greu i estructural. No és només que la gent tingui pocs fills, és que directament el sistema no facilita gens tenir-ne, i això pot tenir conseqüències molt serioses a llarg termini.
- Per què només hi ha grups d’edat de 15 a 49 anys? Fecunditat el 2024 i any de naixement
Els grups d’edat de 15 a 49 anys s’utilitzen perquè corresponen a l’etapa en què les dones poden tenir fills de manera biològicament possible. Abans dels 15, no toca, i després dels 49, la cosa ja està bastant complicada. No és una decisió cruel ni discriminatòria, és pura biologia, que no perdona a ningú.
L’any 2024, la franja d’edat amb més fecunditat se situa entre els 30 i 34 anys, que és quan molta gent ja ha acabat d’estudiar, té una feina (més o menys), i comença a pensar que potser ja va sent hora. Si ho comparem amb l’any del nostre naixement, sovint no coincideix, perquè abans la gent tenia fills més jove. Ara primer ve la carrera, després la feina, després el pis… i els fills, si això, al final de tot.
Segons el vídeo, la taxa de fecunditat ideal és de 2,1 fills per dona. No són dos justos, perquè la vida no és tan perfecta, i aquest 0,1 serveix per compensar tot el que pot sortir malament. Aquesta taxa és la que permet que la població es mantingui estable i no desaparegui amb el temps com si fos una espècie en perill d’extinció.
Quan un país té una taxa inferior a aquesta durant molts anys, la població envelleix, hi ha menys gent treballant i més gent cobrant pensions. Dit clar: menys gent produint i més gent descansant, cosa que al sistema no li fa gaire gràcia.
- Cara i creu: qui és? Coincideix la seva teoria?
El protagonista d’aquest apartat és Thomas Malthus, un economista que ja fa segles va dir que la població creixeria més ràpid que els recursos i que això acabaria malament. Bàsicament va predir un futur una mica apocalíptic, amb fam, pobresa i problemes per a tothom.
No va encertar del tot, perquè no va comptar amb els avenços tecnològics ni amb el fet que avui en dia la gent no té tants fills. Tot i així, algunes de les seves idees encara es fan servir per reflexionar sobre el creixement de la població i els límits del planeta.
- MIREM, PENSEM I COMENTEM
Si mirem al nostre voltant aquests últims anys, el primer que es nota és que hi ha menys nadons, menys cotxets i menys crits de nens petits, però en canvi més silenci als parcs i més gent gran passejant a mig matí. Abans era habitual veure famílies amb dos o tres fills, però ara el més comú és veure parelles amb un sol fill… o directament amb un gos, que surt més barat i no suspèn matemàtiques (com jo jjej).
Que, a veure, en certa part els entenc bastant, perquè puc comprendre perfectament que una persona vulgui acabar els seus estudis, trobar una bona feina i tenir prou recursos econòmics per mantenir un altre mini-tu sense haver de vendre un ronyó. El problema arriba quan, després de tot aquest procés tan responsable i adult, just quan sembla que ja toca… resulta que ja és una mica tard. I això, encara que no ens agradi, també passa molt sovint a la vida real.
A més, també hi ha dones que simplement no volen seguir l’estereotip tradicional de mare, pare i fill feliços menjant macarrons un diumenge al migdia. Algunes prefereixen viure d’una manera més lliure, viatjar, dormir vuit hores seguides i no haver de justificar-se cada cop que algú els pregunta “i tu, per quan el nen?”. I és totalment comprensible, perquè tenir un fill és una responsabilitat enorme que t’ocupa les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, sense pauses ni dies lliures.
I si a tot això li afegim el mal de parir, després haver de cuidar un nadó que pot cagar-se, vomitar-te a sobre i plorar sense motiu aparent, mentre recordes que encara has d’anar a comprar menjar… doncs sincerament, jo també ho veig clar. Entre tot això i passejar el gos, que com a molt et borda i et mira amb cara d’amor etern, molta gent acabaria escollint el gos sense pensar-s’ho gaire
A més, la situació econòmica juga un paper molt important. El cost de la vida ha augmentat molt, els sous no tant, i tenir un fill implica moltes despeses: menjar, roba, escola, activitats, sanitat… Tot això fa que moltes famílies decideixin tenir menys fills o ajornar la decisió indefinidament. Dit clarament: la fecunditat no baixa per mandra, baixa per supervivència.
Tot aquest conjunt de factors provoca un envelliment progressiu de la població, amb cada vegada més gent gran i menys joves. Això pot tenir conseqüències importants en el futur, com la falta de treballadors, problemes per mantenir les pensions i canvis en l’organització de serveis públics. En resum, el que passa al nostre voltant confirma perfectament les dades de fecunditat: menys naixements, més edat i moltes decisions difícils.
I fins aquí ha arribat la meva creativitat, perquè ja són les 23:30 de la nit i tinc el cervell completament fregit, en mode patata. A partir d’aquest moment ja no garanteixo ni idees brillants ni frases amb sentit, així que ho deixem aquí abans que comenci a escriure coses sense cap tipus de coherència.
Així que fins al proper blog, que estic MOLT segura que n’hi haurà molts més (per desgràcia meva i alegria del profe).
Adioooooos
ptador. Així, sense més ni més, un número que canvia i que una persona que no et conegui i el miri no li donarà gaire importància, al capdavall. Fa una mica de vertigen pensar-ho, però també fa que valors més el temps.
Formula: Clar, perquè això no és comptar un per un. Hi ha fórmules que tenen en compte els naixements, les morts i els moviments migratoris. És a dir: població inicial + naixements − defuncions + immigració − emigració. Però després hi ha altres maneres més complexes amb taxes de natalitat, mortalitat i creixement natural. O sigui, que sí, hi ha més d’una forma… i segurament totes tenen números que fan una mica de respecte.
Quina epidèmia es va acabar cap el 1350? A què es va deure el descens de la mortalitat?
Cap al 1350 es va acabar la Pesta Negra, una epidèmia que va afectar sobretot Europa i que va provocar la mort de milions de persones. Va ser una de les crisis demogràfiques més grans de la història. La població va baixar de manera molt dràstica en molt poc temps. El descens de la mortalitat posterior no va ser immediat, però amb el pas dels anys es va deure a millores en l’alimentació, en les condicions de vida i, més endavant, als avenços mèdics i sanitaris. Quan hi ha millor higiene, millor nutrició i més coneixements mèdics, la gent té més possibilitats de sobreviure a malalties que abans eren mortals.
Quina revolució va sorgir a Anglaterra en el segle XIX? Què millora per fer augmentar la població?
Va ser la Revolució Industrial, que va començar a Anglaterra i després es va expandir a altres països. Aquesta revolució va transformar completament la manera de produir i de viure. Es van introduir màquines, es va millorar el transport amb el ferrocarril, va augmentar la producció d’aliments i, amb el temps, també van millorar les condicions sanitàries. Tot això va fer que la mortalitat baixés molt, especialment la mortalitat infantil. La gent continuava tenint fills com abans, però morien menys persones, així que la població va créixer molt ràpidament. Aquest moment marca un abans i un després en l’evolució demogràfica mundial.
La fórmula bàsica es aquesta: Es divideix el nombre total de població duna unitat geogràfica o administrativa entre la quantitat total de superfície, usualment expressada en Quilòmetres quadrats. (Segon google).
Una de les ciutats amb més densitat de població de Catalunya és L'Hospitalet de Llobregat. Allà hi viu tanta gent en tan poc espai que gairebé sembla que els edificis estiguin jugant al Tetris per veure quin cap en el lloc més petit possible. És una ciutat plena de blocs de pisos i amb molts barris on els edificis estan molt junts. De vegades sembla que si obres la finestra pots parlar amb el veí del davant sense ni aixecar la veu. Per això té una densitat de població tan alta: hi ha moltíssima gent compartint un espai relativament petit. Bàsicament és com una gran concentració de gent on sempre hi ha moviment, soroll i vida.
Si algú volgués desaparèixer del mapa i que ningú el trobés mai, el millor seria anar a un lloc amb molt poca densitat de població. Un dels millors exemples és Antarctica. En aquest continent gairebé no hi viu gent, només alguns científics que hi treballen durant un temps en bases de recerca. A més, el clima és extremadament fred, tot està ple de gel i no és precisament el lloc ideal per anar de vacances. Així que si algú volgués amagar-se allà, probablement ningú el trobaria… encara que també tindria el petit problema de no congelar-se pel camí.
Les comarques més densament poblades solen ser les que estan a prop de grans ciutats o zones industrials. Sobretot al voltant de Barcelona, on hi ha molta activitat econòmica, transport, serveis i feina. Quan hi ha oportunitats, la gent tendeix a anar-hi a viure, així que la població es concentra molt més. En canvi, les comarques menys poblades solen ser les que estan en zones de muntanya o més allunyades de les grans ciutats, especialment als Pirineus. Allà hi ha pobles petits, molta natura i molt espai, però molta menys gent. De fet, en alguns llocs sembla que hi hagi més vaques, ovelles o arbres que persones.
5.-El model de l’“ou ferrat” serveix per explicar com es reparteix la població en un territori com Espanya. Es diu així perquè, si mires el mapa, la distribució de la població recorda una mica a un ou ferrat vist des de dalt. La part del mig, que seria el rovell, representa les zones de l’interior on el creixement de població és molt baix o fins i tot negatiu. Són zones on hi viu menys gent perquè sovint hi ha menys feina, menys oportunitats i molts joves marxen a viure a ciutats més grans.
En canvi, la clara de l’ou seria la part de les zones de la costa i d’algunes àrees amb grans ciutats, on el creixement de la població és més alt. Això passa perquè en aquestes zones hi ha més treball, més turisme, més serveis i més activitat econòmica. A més, el clima acostuma a ser més suau i hi ha millors connexions de transport.
Aquesta distribució depèn de factors físics, com el clima, el relleu o la proximitat al mar, i també de factors humans, com la feina, la indústria, el turisme, els transports o la presència de grans ciutats. Per això molta gent es concentra en aquestes zones i l’interior queda més buit, formant aquesta forma que recorda a un ou ferrat.
6.-
Si calculem la densitat de població dels barris utilitzant les dades de població i superfície, podem veure que alguns estan molt més plens que altres. Per exemple, a la Part Alta hi ha uns 3.500 habitants en 0,7 km², cosa que dona aproximadament uns 5.000 habitants per km². A l’Eixample Nord, amb 9.000 habitants en només 0,6 km², la densitat és molt més alta, arribant a uns 15.000 habitants per km². L’Eixample Sud també té molta gent, amb uns 13.750 habitants per km². Els Barris Marítims tenen una densitat més baixa, d’uns 3.667 habitants per km². Torreforta té aproximadament 8.800 habitants per km² i Campclar-Bonavista uns 7.429 habitants per km². Sant Pere i Sant Pau arriba a uns 9.167 habitants per km², mentre que Sant Salvador té uns 5.357 habitants per km². Finalment, Llevant és el barri amb menys densitat, amb aproximadament 1.333 habitants per km², perquè té molta més superfície en comparació amb la població. Això vol dir que alguns barris estan bastant plens de gent i altres tenen molt més espai per habitant. En resum, depèn molt de com és el barri i de quanta gent hi viu.
justificar el dentista ho he fet però i la feina?????
ReplyDeleteels gràfics els has de fer tu i en comptes de parlar de Xile hauries d'haver trobat alguna resposta en els enllaços que jo et proporcionava
ReplyDeleteparles de la diarrea com a causa demort infantil i saps per què???? la diarrea no mata però pot causar......
ReplyDeleteemilia jo estic engripat , constipat , he de fer el sopar.....se que hi ha moments baixos però hem de mirar endavant i pensar que és el que esperen de nosaltres i jo de tu veig que tens possibilitats no les deixis escapar i si necessites ajut ja saps
ReplyDeletesi cert ETA , va influir molt en la vida de molts de nosaltres , veig en la teva àvia aquest sentiment de haver patit i ves per on llegeixo això el dia que hem celebrat el dia de la Pau a l'escola. Ara vivim sense aquesta violència terrorrista i potser no ho sabem valorar prou. Has treballat molt i m'agrada el reportatge sonor
ReplyDeleteostres com tu has currat i a més amés has pogut veure Corea que penso que com Japó són cultures que a tu t'agraden .
ReplyDeleteestàs millorant molt almenys en els meus blogs , segueix així
jejeje m'agrada la teva introducció , si portes un diari personal el deus fer forçça divertit , tens facilitat per a escriure i llegir -te és interessant
ReplyDeleteaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa hi ha gent que se salva doncs m'avisa que no ha pogut fer la feina però tu no m'has dit res !!!!!!!!
ReplyDelete