La Reina Mora

 1.- COMENCEM

M’he posat a investigar millor això de que cada religió mesura el temps a la seva manera… i sorpresa, no només n’hi ha una o dues. N’hi ha unes quantes i cadascuna va una mica “a la seva bola”, com si el temps fos un grup de WhatsApp on ningú es posa d’acord. I clar, després passen coses: tu celebrant l’any nou al gener i altres en plan “no, espera, nosaltres encara estem acabant l’any passat”.

Anem al lío, perquè té més miga del que sembla:

Primer tenim el nostre de cada dia, el Calendari gregorià.
Aquest és el típic, el que uses per mirar quan tens examen (i ignorar-ho fins l’últim dia, segurament). Va amb el Sol, és a dir, segueix el temps que tarda la Terra a fer la volta completa. Tot molt ordenadet: 365 dies, anys de traspàs, mesos fixes… és el “adult responsable” dels calendaris. No falla, no improvisa, no té drama.

Després arriba el Calendari islàmic, que decideix fer totalment el contrari perquè per què no. Aquest va amb la Lluna.
Cada mes comença quan apareix la lluna nova, i l’any té menys dies (uns 354). Això vol dir que les seves festes es van movent cada any. Per exemple, el Ramadà un any pot caure a l’estiu i l’any següent més cap a primavera. És com si el calendari digués: “avui toca això… o potser no, sorpresa”. Una mica caos, però amb estil.

Després tenim el Calendari hebreu, que és el típic que intenta posar pau entre dos amics que es barallen.
Aquest diu: “vale, usem la Lluna… però tampoc volem que tot se’n vagi de mare, així que també mirem el Sol”. Total, que de tant en tant afegeixen un mes extra per quadrar-ho tot. Sí, literalment un mes extra, com si fos un DLC del calendari. Així aconsegueixen que festes com el Pésaj sempre caiguin a la mateixa època (primavera), i no acabin celebrant-ho en ple hivern random.

Ara entrem en el nivell expert amb els calendaris hindús. Aquí no n’hi ha un de sol, n’hi ha diversos, però molts també són lunisolars.
El punt és que no només miren la Lluna i el Sol… també tenen en compte posicions d’estrelles i coses que fan que et sentis bastant inútil mirant el teu calendari del mòbil. Festes com el Diwali canvien cada any, i no és perquè sí, és perquè hi ha tot un càlcul darrere que sembla un examen de física avançada.

I finalment tenim el Calendari xinès, que diu: “jo també barrejo Sol i Lluna… però a més hi poso animals perquè quedi més interessant”.
Aquí tens anys del drac, del tigre, del gos… com si el temps fos una espècie de zoo organitzat. L’any nou xinès mai coincideix amb el nostre, perquè depèn de la Lluna. Així que mentre tu estàs ja amb febrer i pensant en sobreviure al curs, ells encara estan celebrant l’any nou tranquil·lament.

Al final, el resum és bastant simple però també una mica surrealista:
cada religió o cultura ha agafat el cel (Sol, Lluna, estrelles) i ha dit “això ho organitzo jo com em sembla millor”. I clar, han sortit sistemes diferents.

I aquí estem, humans moderns, amb un calendari al mòbil pensant que tot és universal… mentre mig món viu en un altre “temps” totalment diferent. Però eh, després ens sorprèn que la gent no es posi d’acord ni per quedar un dia. Si ni el temps està consensuat, imagina la resta.

Els símbols de les religions representen les seves creences principals:

Hinduisme (Om ॐ): simbolitza l’origen de l’univers i la connexió entre cos, ment i esperit.

Budisme (roda del Dharma): representa el camí cap a la il·luminació i els ensenyaments de Buda.

Judaisme (Estrella de David): simbolitza la relació amb Déu i la identitat del poble jueu.

Cristianisme (creu): representa la mort i resurrecció de Jesucrist, així com esperança i salvació.

Islam (mitja lluna i estrella): simbolitza la fe en Al·là i el calendari lunar. 

Hi ha religions que creuen en la reencarnació, és a dir, que després de morir tornes a néixer en un altre cos. I aquí jo mateixa dic que és un debat gegant, perquè dóna tanta curiositat. Que passa quan et mors on vas i que pesa amb el teu cervell per dins, o si realment segueixes conscient. Jo sincerament no sóc gaire creient de la ciència, sempre he cregut en coses fora de la centena gravetat o el que sigui que tingui sentit, i és un tema molt curiós. Osea jo no és que vulgui morir de per si però em fa massa curiositat saber què passa

2.- VISIGOTS

Els visigots eren un poble germànic, és a dir, gent del nord d’Europa que va decidir que feia massa fred i va anar baixant fins a la Península Ibèrica. Bàsicament van dir “aquí s’hi viu millor” i s’hi van quedar. Van arribar després que l’Imperi romà comencés a enfonsar-se, en plan quan el profe surt de classe i tothom fa el que vol.

Al principi no manaven gaire, però a poc a poc es van fer amb el control i van muntar el seu propi regne amb capital a Toledo. Sí, Toledo, que avui és molt bonic, però en aquella època era com el centre del poder total, rotllo “aquí es decideix tot”.

Els visigots tenien reis, però no era en plan “soc rei perquè sí”, sinó que els nobles els escollien. Això sona bé, però en realitat era un drama constant perquè sempre hi havia baralles pel poder. Vaja, que això de la política caòtica no és gens nou.

Pel que fa a la religió, al principi eren arrians (una versió del cristianisme), però després es van passar al catolicisme amb el rei Recared. Això va ser important perquè així es portaven millor amb la població hispanoromana, que ja era catòlica. Bàsicament, va ser com dir “vale, juguem tots al mateix equip”.

També van fer lleis, com el famós Liber Iudiciorum, que era un conjunt de normes per organitzar la societat. O sigui, no anaven improvisant tota l’estona, encara que ho sembli.

I després va arribar el final: l’any 711, els musulmans van envair la península i van derrotar l’últim rei visigot, Rodrigo, a la batalla de Guadalete. I fins aquí el regne visigot. Van durar uns quants segles, però al final els va passar el típic: massa problemes interns i algú de fora que va dir “gràcies per deixar-ho tan fàcil”.

Sant Hermenegild era fill del rei visigot Leovigild, així que d’entrada tenia la vida bastant encaminada: família poderosa, bon lloc a la societat i futur de rei si tot anava bé. El típic cas de “no cal complicar-se gaire la vida”. Però clar, la història no seria interessant si hagués fet cas i s’hagués quedat tranquil.

El seu pare era arrià, que era una variant del cristianisme diferent del catolicisme que seguia la majoria de la població hispanoromana. Fins aquí tot relativament estable. El problema va començar quan Hermenegild es va convertir al catolicisme. I això no era un simple canvi d’opinió, era una cosa amb conseqüències polítiques molt grosses. En aquella època, religió i poder anaven totalment de la mà, així que no era només una decisió personal.

A més, la seva dona, Ingundis, que era catòlica, hi va tenir força influència. Tampoc és que el convencés en cinc minuts, però sí que va ajudar a que es plantegés el canvi. I aquí és on la cosa comença a escalfar-se: un príncep que canvia de religió en un regne que no segueix aquella mateixa fe… no sona gaire bé per mantenir la pau familiar.

El pas següent ja va ser directament complicar-ho tot més: Hermenegild es va rebel·lar contra el seu pare. Sí, en lloc de discutir-ho en una taula tranquil·lament (que tampoc era molt habitual), va decidir plantar cara. Es va aliar amb altres territoris i va intentar imposar la seva posició, però la jugada no li va sortir bé.

Leovigild, que a més de pare era rei, no es va prendre gaire bé la rebel·lió. Va acabar derrotant Hermenegild, el va capturar i el va tancar a la presó. Aquí podria haver acabat tot amb un càstig més “suau”, però encara faltava l’últim moment clau.

Segons la tradició, Leovigild li va oferir perdonar-li la vida si tornava a l’arrianisme. Hermenegild, però, es va mantenir ferm en la seva fe catòlica i no va voler cedir. I això li va costar la vida: va ser executat l’any 585.

Amb el temps, l’Església el va considerar un màrtir perquè va morir defensant la seva religió. I aquí ve la part una mica irònica de la història: el seu germà Recared, que va ser rei després, es va convertir també al catolicisme i va fer que tot el regne visigot adoptés aquesta religió. És a dir, allò pel que Hermenegild havia lluitat i pel que havia mort, al final es va acabar convertint en la norma.

3.- AL· ANDALUS

Al-Àndalus:

Un altre dia, un altre text… i jo aquí, escrivint sobre història com si no tingués res millor a fer (spoiler: probablement sí, però toca això). Avui va d’Al-Àndalus, que és bastant més interessant del que sembla quan t’ho expliquen ràpid i corrents.

Tot comença l’any 711, quan els musulmans arriben a la península. No van venir a fer turisme precisament. Van aprofitar que els visigots estaven barallant-se entre ells (molt bona estratègia, deixar-ho tot desordenat) i en res van controlar gairebé tot el territori.

Amb el temps, Al-Àndalus es va convertir en un lloc importantíssim. No era només territori conquerit i ja està, sinó que es va organitzar molt bé. Còrdova, per exemple, es va transformar en una de les ciutats més importants d’Europa. Tenia carrers il·luminats, banys públics i biblioteques enormes. Mentrestant, en altres llocs encara estaven intentant no perdre’s pels carrers de nit.

A més, hi havia una barreja de cultures bastant interessant. Musulmans, cristians i jueus convivien (amb les seves tensions, evidentment), però això va permetre compartir coneixements. Gràcies a això, es van fer avanços en matemàtiques, medicina i altres camps.

Amb el temps, el territori es va dividir en regnes de taifes i aquí ja va començar el problema: massa discussions internes i poc acord. Això va fer que els regnes cristians del nord anessin guanyant terreny poc a poc.

Finalment, el 1492, va caure Granada, que era l’últim territori musulmà. I així es va acabar Al-Àndalus.

I ara anem amb lo de les banderes amb mitja lluna 🌙

Turquia: Turquia té una bandera vermella amb una mitja lluna i una estrella blanca. És de les més conegudes i està molt lligada a l'antic Imperi Otomà, que va ser el que va popularitzar aquest símbol.

Tunísia: La bandera de Tunísia és vermella amb un cercle blanc on apareix la mitja lluna i una estrella. Representa la identitat islàmica del país i la seva història dins el món àrab.

Algèria: Algèria combina verd i blanc amb mitja lluna i estrella en vermell. El verd simbolitza l'islam i el blanc la pau, a més a més de la seva independència històrica

Pakistan: La bandera de Pakistan és verda amb una franja blanca i una mitja lluna amb estrella. El verd representa la majoria musulmana del país.

Màlaisia: Malàisia té una bandera amb franges i un quadrat blau on apareix la mitja lluna i una estrella. Representa l'islam com a religió oficial del país.

Maritània: La bandera és verda amb una mitja lluna groga i una estrella. El verd simbolitza l'islam i l'esperança i el groc el desert del país.

Azerbaidjan: Té tres colors (blau, vermell i verd) amb mitja lluna i estrella en blanc. Representa cultura turca, progrés i religió islàmica.

Maldives: La bandera és vermella amb un rectangle verd i una mitja lluna blanca. El verd representa la natura i la mitja lluna l'islam

Líbia: Líbia té una bandera senzilla amb tres franges i una mitja lluna amb estrella al centre. Simbolitza la història islàmica del país.

Comores: La bandera combina colors i una mitja lluna blanca amb quatre estrelles. Cada estrella representa una illa del país i la mitja lluna l'islam.

Curiositat (aquesta sí que és bona de veritat)

La mitja lluna que veus a moltes banderes no és originalment islàmica. De fet, abans ja s’utilitzava a l’Imperi Bizantí, especialment a la ciutat de Constantinoble. Quan els otomans van conquerir la ciutat el 1453, van adoptar el símbol i el van convertir en part de la seva identitat.

Després, amb el temps, aquest símbol es va anar estenent i va acabar associat a molts països musulmans. O sigui que la mitja lluna que avui veus a tantes banderes… en realitat té una història de “robatoris culturals” i adaptacions bastant llarga. Bastant més complicat del que sembla a simple vista.

I bueno, fins aquí. He estat mirant el blog del Biel, la part d’Al-Àndalus, i la veritat és que està bastant currada… però tranquil, no li copiaré lo de la Creu Roja, que es nota que s’ho ha treballat buscant-ho jeje.

Me’n vaig abans de començar a inventar-me més imperis mentals. Adeu, i que la història et sigui lleu.

FILOSOFIA.

Avui a classe ens han explicat una història que, sincerament, al principi semblava una tonteria bastant gran, però a mesura que anava avançant t’adones que té més profunditat del que sembla. Anava sobre un rei, el seu fill, i una situació bastant surrealista: el príncep va decidir que era una vaca.Sí, així, sense més. No és que estigués raro un dia, no. El noi es va ficar sota la taula, va començar a menjar herba, a fer sorolls… en resum, va deixar de comportar-se com una persona. I clar, el rei, que ja devia tenir prou problemes governant un regne, es troba amb això i entra en pànic total.Llavors fa el típic: crida experts. Metges, savis, gent que se suposa que sap molt… però tots feien el mateix: intentar convèncer el príncep que no era una vaca. I el príncep, evidentment, passava completament. Perquè quan algú està ficat dins de la seva pròpia realitat, li pots donar mil arguments lògics que no servirà de res.

I aquí entra el personatge clau: un savi diferent. Aquest no va anar directe a discutir. Va fer una cosa que al principi sembla absurda: es va despullar, es va ficar sota la taula i va començar a comportar-se com una vaca també.Sí, bastant ridícul vist des de fora, però just aquí està la gràcia. En lloc de lluitar contra la realitat del príncep, va decidir entrar-hi.A poc a poc va començar a fer petits canvis. Primer: “les vaques també poden portar roba”. Després: “les vaques també poden menjar menjar normal”. I finalment: “les vaques poden seure a la taula”.I sense adonar-se’n gaire, el príncep va anar tornant a la normalitat.En aquest punt, a classe ja no era només riure. El profe ens va explicar el significat de la història, i aquí és on es posa interessant de veritat. Perquè aquesta història no va de vaques. Va de persones.Moltes vegades, quan algú està malament, confós o té idees que no tenen gaire sentit, la reacció típica és dir-li directament que està equivocat. Però això normalment només fa que la persona es tanqui més.

En canvi, si primer intentes entendre-la, si entres una mica en la seva manera de veure el món, tens moltes més possibilitats d’ajudar-la. No es tracta de donar-li la raó en tot, sinó d’acompanyar-la prou perquè no se senti atacada.I això també es pot aplicar a nosaltres mateixos. A vegades ens bloquegem, ens obsessionem amb idees o ens compliquem la vida sols. I potser en lloc de forçar-nos a canviar de cop, funciona millor anar fent petits passos. A classe algú va dir en broma que llavors podem fer qualsevol cosa rara i justificar-ho amb “soc una vaca”. Evidentment no. Tampoc cal perdre el cap. La idea és entendre com funcionem, no liar-la més.En resum, la història és bastant absurda si la mires per sobre, però té una idea molt potent: no canvies algú imposant-te, sinó connectant amb ell.I sincerament, per ser una història on un príncep decideix ser una vaca, té més sentit que moltes coses que passen fora de classe.

ECONOMIA

Després de tot el rotllo de calendaris, religions i gent que es creu vaca, arribem a una cosa que sí que té una mica més de sentit: el comerç. O almenys ho intenta.

La idea és bastant clara: el comerç no apareix perquè sí. No és que un dia la gent es despertés i digués “avui intercanviaré coses perquè m’avorreixo”. Perquè això funcioni, fan falta coneixements, organització… i sobretot persones que ajudin a entendre el món. Aquí és on entra un personatge clau: Abraham Cresques.

Aquest home va viure al segle XIV i era de Mallorca. No era rei, ni guerrer, ni influencer medieval, però feia una cosa molt més útil: era cartògraf. Sí, feia mapes. I pot semblar una tonteria avui en dia perquè tenim Google Maps i ens queixem si tarda 3 segons en carregar, però en aquella època un bon mapa era literalment la diferència entre comerciar o morir perdut al mar.

Cresques formava part de l’anomenada escola cartogràfica mallorquina, que en aquell moment era de les més importants d’Europa. No eren quatre dibuixos mal fets, eren mapes plens de detalls: rutes, ports, ciutats, perills… fins i tot informació cultural dels llocs. O sigui, no només et deia “ves cap aquí”, també et donava context del que et trobaries.

La seva obra més famosa és l’Atles Català (1375). I aquí és on la cosa es posa seriosa. Aquest atles no era només un mapa gran, era com una mena de “manual del món” de l’època. Servia perquè navegants i comerciants poguessin orientar-se millor i arribar a altres territoris amb més seguretat.

I aquí ve el punt important: sense mapes fiables, el comerç a llarga distància seria pràcticament impossible. Ningú vol enviar mercaderies si no sap ni on va ni si tornarà. Per tant, gràcies a gent com Cresques, es van poder establir rutes comercials més segures i constants.

També cal tenir en compte el context. Cresques era jueu, i això en aquella època no era precisament fàcil. Hi havia tensions religioses i persecucions, i molts jueus van ser obligats a convertir-se al cristianisme. El seu fill, Jafudà Cresques, per exemple, va acabar canviant de religió i fins i tot de nom. Això ens mostra que el comerç i el coneixement no estaven separats de la política o la religió. Tot estava connectat, encara que fos d’una manera bastant injusta.

En resum, el paper de Cresques va ser clau perquè el comerç pogués créixer. Els seus mapes van permetre que la gent es mogués millor, comerciés més i connectés diferents parts del món. I encara que avui sembli una cosa bàsica, en aquell moment era gairebé tecnologia punta.

Així que sí, potser no era el típic personatge “famosíssim”, però sense ell i altres com ell, el comerç medieval hauria estat bastant més caòtic. I vist com som els humans organitzant coses… probablement també més desastre.

SOCIETAT

En aquest apartat hem treballat la societat d’Al-Àndalus a partir de la idea d’una piràmide social. Tot i que jo no he participat directament en la seva construcció, sí que he pogut observar-la i entendre com representa l’organització de la societat d’aquella època.

La piràmide social és una manera molt visual d’explicar com es distribuïa el poder i la riquesa. A la part superior hi ha molt poca gent amb molt poder, i a la base hi ha la majoria de la població amb pocs drets. No és una casualitat: és literalment una representació de la desigualtat.

En el cas d’Al-Àndalus, a la part més alta hi trobem el califa o emir, que era la màxima autoritat. Controlava tant el govern com la religió, així que tenia un poder absolut. Just a sota hi havia els àrabs i nobles, que eren els grans propietaris de terres i ocupaven càrrecs importants.

Després apareixen els berbers i els alts militars, que tenien un paper clau en l’exèrcit i en la defensa del territori. Tot i no ser tan poderosos com els nobles, formaven part d’un grup privilegiat.

En una posició intermèdia hi ha els muladins, que eren persones que s’havien convertit a l’islam. Aquest canvi no era només religiós, sinó també social, perquè els permetia tenir més drets i menys impostos.

Més avall trobem els mossàrabs i els jueus, que mantenien la seva religió. Tot i estar en una posició inferior, alguns jueus destacaven en el comerç o la medicina.

A la base de tot hi havia els artesans, camperols i esclaus, que sostenien tota la societat amb el seu treball.

 Si ho mirem des d’una perspectiva més crítica, aquesta estructura deixa bastant clar que la riquesa i el poder sempre han estat concentrats en molt poca gent, mentre que la majoria ha hagut de treballar per mantenir el sistema. Encara que canviïn els noms o les èpoques, aquest tipus d’organització mostra una desigualtat profunda que, en molts casos, no depenia del mèrit sinó del lloc on naixies o de la religió que tenies. És a dir, no tothom jugava amb les mateixes normes des del principi.

Comparació amb altres piràmides socials

Aquesta forma d’organitzar la societat no era única.

Societat feudal (Europa medieval)

Rei

Nobles i cavallers

Camperols

Aquí el poder depenia molt de la terra i de les relacions de dependència.

Antic Egipte

Faraó

Sacerdots i nobles

Pagesos i esclaus

El faraó era considerat un déu, així que la desigualtat estava encara més justificada religiosament.

Sistema de castes a l’Índia

Brahmans

Guerrers

Comerciants

Treballadors

Intocables

Aquí la mobilitat social era pràcticament impossible.

Totes aquestes piràmides tenen una cosa en comú: una minoria amb poder i una majoria que treballa. El cas d’Al-Àndalus destaca perquè la religió influïa molt en la posició social, però en el fons el patró es repeteix.

Encara que no hagi fet la piràmide, entendre-la ajuda a veure com funcionava aquesta societat i també a comparar-la amb altres moments històrics. I sí, una mica et fa pensar que la història canvia… però tampoc tant com ens agradaria.