Aquest trimestre hem fet per fi robòtica ja que l’anterior vam fer electricitat i he anat amb l’Isabella. Des del primer dia ja sabíem que la cosa prometia, perquè sí, teníem instruccions (menys mal), però això no significa que tot fos fàcil. Perquè una cosa és tenir el manual i una altra entendre’l a la primera sense sentir que estàs desxifrant un jeroglífic egipci.
El primer repte va ser muntar el robot seguint pas a pas les instruccions. I bé, jo li anava passant les peces a l’Isabella i ella anava construint jajja. En teoria semblava senzill: peça A amb peça B, cable negre aquí, roda allà. A la pràctica era més tipus: “Això anava així o al revés?”, “Segur que aquesta peça no sobra?”, “Per què hi ha una fitxa mirant-nos des de la taula?”. Però a poc a poc, entre concentració i rialles, el robot va començar a agafar forma. I quan per fi el vam veure muntat va ser com: “Mira, no sembla una torradora amb rodes, hem triomfat”.
Havíem de muntar el robot des de zero: col·locar la base, posar les rodes, connectar els motors i assegurar-nos que tot estigués ben encaixat. Hi va haver moments de tensió màxima, sobretot quan alguna cosa no encaixava i pensàvem que havíem fet un pas malament vint minuts abans. Però vam sobreviure. I el millor: el robot estava sencer i feia bona pinta.
Però clar, aquí no s’acabava el drama. Els dies següents tocava, diguem-ne, “programar-lo”. I aquí és on comença la veritable màgia… o el veritable caos.
Programar-lo era com negociar amb un nen petit: “Avança cinc segons”. I el robot: “I si millor no?”. Ajustàvem temps, canviàvem números, provàvem una altra vegada… fins que, de sobte, funcionava. I en aquell moment ens sentíem com enginyeres de la NASA, tot i que en realitat només havíem aconseguit que el robot no s’estavellés contra la paret. I bé, he de donar sobretot els crèdits a l’Isabella, perquè sense ella tots els reptes del robot se m’haurien fet missió impossible nivell pel·lícula d’acció. Bàsicament ella era el cervell tècnic de l’equip, allà concentradíssima programant a l’ordinador com un hacker professional, i jo era la representant oficial del grup a la fila perquè el profe comprovés si funcionava. Vaja, treball en equip en estat pur: una pensa, l’altra esprinta.
Mentre l’Isabella ajustava coses com si estigués desactivant una bomba, jo anava corrent a fer la fila amb el robot en plan: “Si us plau que no s’estavelli, si us plau que no s’estavelli”. I clar, moltes vegades tornava amb cara de “bé… gairebé”. Però escolta, algú havia d’assumir el paper de relacions públiques i corredora olímpica del taller.
A mi mai se m’han donat especialment bé aquest tipus de coses tan tècniques, de números i cables misteriosos que si els poses malament el robot decideix independitzar-se. Però sincerament, crec que aquest trimestre he après bastant. O sigui, ara almenys sé que si el robot gira quan no toca, no és perquè tingui personalitat pròpia (bé, a vegades sí), sinó perquè hi ha alguna cosa al programa que hem posat malament. Potser encara no soc una experta en robòtica… però si algun dia els robots dominen el món, almenys sabré dir: “Jo vaig ajudar a crear-ne un… i vaig sobreviure”.
Un dels reptes més èpics va ser el de fer que el robot seguís una línia negra. Però ¡pum!, males notícies, la meva experta de l’ordinador no hi era, però bé, tard o d’hora m’hauria d’enfrontar jo sola al programa, però bé. Vaig intentar dir-me “bé, no sona tan difícil, només ha de seguir una línia”… spoiler: sí que ho era. El robot tenia la meravellosa habilitat de sortir-se just quan pensaves que tot anava perfecte. Era com: “Bé, va recte, va recte, va recte… ¡PUM! Se n’ha anat a Nàrnia”. Però escolta, no em pots dir que no he seguit bé el tutorial eh, així que al meu favor diré que la culpa va ser del que va fer el vídeo.
El millor de tot és que m’ho he passat increïble. Molt millor que quan vaig fer electricitat. A electricitat era tot més seriós, més de “aquests circuits ta ta ta, i: escriure provar el circuit i examen”. En robòtica, en canvi, tot i que també s’havia de fer bé, era més dinàmic. Veies resultats al moment. Si ho feies bé, el robot es movia. Si ho feies malament… també es movia, però de manera sospitosa.
A més, treballar amb l’Isabella ha estat clau, perquè si fos per mi, bàsicament si no haguéssim treballat juntes aquest robot ara mateix estaria desmuntat en una caixa plorant en silenci. Ens organitzàvem bastant bé: quan una no entenia alguna cosa, l’altra feia veure que sí que ho entenia… fins que descobríem que cap de les dues ho tenia clar i tocava improvisar amb dignitat.
Si alguna cosa sortia malament (que passava… amb freqüència sospitosa), en comptes de culpar-nos en plan “AIXÒ HO HAS FET TU”, ens miràvem dos segons en silenci i després ens entrava el riure. Perquè quan el robot decidia avançar cap a l’infinit en lloc de girar, ja només quedava riure o dramatitzar com si fos la fi del món.
ostres m'ha agradat com relates els teus blogs , aquesta forma d'exterioritzar mitjançant l'escriptura tot allò que heu après , les sensacions i saps el que m'ha agradat , el últim parràgraf quan dius allò que no ens culpem , si no que ens mirem als ulls en silenci,,....això és equip!!!!!
ReplyDelete